De: Elke Fricke, Psicoterapeuta de l'Institut Erich Fromm
De l’encantament a la submissió
El maltractament psicològic té lloc entre les quatre parets de casa de forma silenciosa, ningú veu res, és una violència que no deixa rastre: no hi ha cops que quedin marcats al cos, no hi ha metges que testifiquin, no hi ha informes ni testimonis oculars. És una violència difícil de detectar per les persones de l’entorn més proper, la família i els amics, i inclús a la parella del maltractador li és difícil prendre consciència de què està passant realment.
Quan el maltractament psicològic es fa sistemàticament sent exercit d’una forma continuada i unilateral en una relació, es converteix en un assetjament i en un procés perers que busca destruir moralment a una persona.
El que defineix a aquest tipus de maltractament és la forma de vincular-se i el tipus de comunicació que l’assetjador estableix amb la seva víctima. El que vincula a aquest individu a una altra persona com a parella no és realment un sentiment d’amor sinó d’utilitat: la persona elegida li ofereix quelcom que ell necessita per sentir-se millor amb si mateix. L’assetjador es manté afectivament a una distància, no s’implica realment en la relació, no es responsabilitza del que diu ni d’allò que fa i diposita tota la responsabilitat i la culpa en els altres. A l’assetjador això li permet evitar qualsevol conflicte interior. Dipositar tot el dolent en algú extern, li dóna la possibilitat de calmar les seves tensions interiors i pot, aleshores, mostrar-se com una companyia agradable en altres situacions.
Estableix una relació de desigualtat pel domini que va exercint sobre la seva parella una vegada ha aconseguit seduir-la. Inicialment l’assetjador desplega totes les seves arts de seducció per atraure i fascinar les persones del seu entorn: pot mostrar-se encantador, atent, amable, interessant, afalagador, detallista i inclús brillant. No sembla, en principi, que aquestes arts de seducció vagin dirigides a alguna persona en particular, tanmateix, aquest tipus de seductor sembla tenir una certa intuïció sobre el tipus de persona que pot ser sensible als seus encants i és aleshores quan pot enfocar-hi la seva atenció.
Una vegada ha atret la seva víctima i s’ha produït l’enganxament, l’assetjador va canviant d’actitud: ja no és tan encantador sinó que es va mostrant mancat de sensibilitat, de sentiments profunds, d’interès pel què pensa, sent o necessita l’altre. No hi ha empatia, proximitat, afecte autèntic ni comunicació i companyia duradora. Això es va manifestant de manera encoberta, indirecta i indefinida que manté a la víctima en la confusió i la impotència. Això té a veure amb l’estil comunicatiu de l’assetjador. La víctima no té mai clar què està passant realment, a què es refereix el seu assetjador, si està dient alguna cosa seriosament o de broma, si està dient alguna cosa en general o si s’hi dirigeix personalment, o si és ella la que no està entenent les coses i és aleshores quan comença a qüestionar les seves percepcions. Un exemple típic de comunicació perversa seria el següent:
Una sogra li demana alguna cosa al seu gendre.
Gendre (en un to normal): “Impossible”.
Sogra: Per què?
Gendre: Vostè ja ho hauria de saber.
Sogra: no, no ho sé.
Gendre: Pensi, doncs.
Aquest tipus d’interacció col·loca a l’altre en la impotència, ja que allò que li diu no aclareix res i l’indueix o bé a preguntar més, a interpretar o a buscar les causes de la desavinença en ell mateix.
La seducció té per objecte aconseguir que la persona seduïda es deixi influir i manipular pel seductor per anar dominant-la, traspassant-li els mateixos pensaments, idees, visió de les coses (“serà millor que vegis les coses com et dic jo, perquè si no quedaràs en ridícul. Sé que els altres pensen com jo”) i, al mateix temps, va apropiant-se de les idees de l’altre fent-se-les seves (“això que em dius no és nou, jo ja ho havia pensat fa temps”) o transmetent directament una idea com a pròpia: “he tingut una idea...”. Així, a poc a poc, el seductor va privant a l’altra persona de la seva llibertat de pensar i sentir per si sola, del seu sentit crític, de la seva individualitat. Es tracta d’una seducció narcisista que busca veure reflectida en l’altre la fascinació i magnificència del seductor: ell és millor que l’altre, en sap més, comprèn millor, és més intel·ligent, l’aprecien més, les seves necessitats són més importants, etc. El seductor es converteix, així, en un agressor. Necessita rebaixar a l’altra persona per fomentar la seva pròpia autoestima i, mitjançant aquesta, adquirir poder sobre ella: la qüestiona, la posa en evidència, se’n riu, menysté el que és valuós per ella..., però mentre la seva víctima es veu sotmesa als seus dictats, això succeeix d’una manera indirecta, general però amb un missatge ocult i en un to que no susciti ràbia en la seva víctima, ja que l’assetjador no vol que s’allunyi d’ell. La necessita perquè li és útil.
L’assetjador s’aprofita de la sensibilitat, sentit de la protecció, ingenuïtat, transparència, credulitat, inseguretat, baixa autoestima, por a fallar i de la necessitat de donar que té la víctima. La víctima necessita donar i l’agressor necessita rebre i és així com ambdós es complementen. La víctima tendeix a responsabilitzar-se dels problemes que hi ha en la relació i s’esforça encara més per donar explicacions i per demanar-les sense aconseguir-ho, en comprendre, en ser pacient, amable i patir en silenci i, finalment, queixant-se. El pensament que la guia és: “Aconseguiré que canviï”, sense adonar-se que es tracta d’una tasca impossible. D’aquesta manera poden passar inclús anys fins que el seu propi esgotament o sentiment d’estar totalment anul·lada, o bé des de fora facin que prengui consciència de que passa, faci reaccionar a la víctima i es rebel·li.
Quan això succeeix i la víctima ja no és submisa sinó que reacciona i expressa el que sent i intenta posar límits al seu agressor per tornar a sentir-se persona, aquesta entra en pànic veient que pot escapar-se-li. És en aquest moment quan mostra la seva agressivitat d’una forma més clara per fer-la callar i mantenir-la sotmesa. Amb les seves agressions es torna més directe i més feridor: “no ets més que un zero a l’esquerra”, “no serveixes per res, sense mi et quedaràs completament sola”. La violència del pervers és freda, verbal, fa ús de denigracions, insinuacions hostils, ofenses. L’assetjador projecta el seu odi en la víctima i li atribueix intencions malicioses de les quals s’ha de defensar. Però no fa més que posar en l’altre la pròpia maldat. Adopta una actitud provocativa i pot manipular als fills i als amics comuns per fer-li saber a la víctima què li pot passar si no se sotmet a la seva voluntat. Pot enviar cartes i fer trucades telefòniques que les víctimes poden descriure com bombes de rellotgeria. L’assetjador pot desplegar el seu odi de tal manera que pugui influir a la vida de la víctima encara que s’hagin separat i pot buscar fer-li la vida impossible, utilitzant els fills en comú per pressionar o fer xantatge a la víctima o buscar desacreditar-la en el seu entorn laboral o social.
Les conseqüències psíquiques de l’assetjament moral que pateixen moltes víctimes, són experimentades com un gran xoc emocional, se senten desemparades i ferides, superades i enfonsades, tenen la sensació d’haver patit una agressió física, hi ha una pèrdua d’autoestima i una sensació d’haver perdut la seva dignitat, senten vergonya per haver-se deixat manipular i se senten estafades i enganyades. Necessiten rehabilitar-se davant de si mateixes i davant dels altres i que torni a ser recognoscible la seva identitat.
Les conseqüències físiques de les agressions rebudes per les víctimes són desequilibris produïts per un excés d’esgotament que donen lloc a trastorns d’ansietat i/o depressió, de vegades hi ha idees de suïcidi, i algunes víctimes poden desenvolupar símptomes propis de l’estrès postraumàtic. Poden presentar trastorns psicosomàtics com úlceres d’estómac, problemes dermatològics o cardiovasculars.
Com intentar protegir-se d’un agressor pervers una vegada la persona ha quedat atrapada en la seva tela d’aranya?
- No intentar utilitzar les mateixes armes que l’agressor. La víctima sempre serà menys perversa.
- Adonar-se que està immersa en un procés pervers que consisteix a responsabilitzar-la únicament a ella d’allò que no funciona en la parella. L’agressor no és culpable de res sinó que és la víctima la que sempre causa els problemes.
- Mantenir el cap fred i analitzar els fets al marge de possibles sentiments de culpa.
- Admetre que algú a qui s’estima pot tenir males intencions i ser una amenaça per la seva salut psíquica i moral.
- No respondre amb agressivitat.
- No justificar-se, això és essencial. Cada explicació li serà útil al pervers per fer noves agressions. Si hi ha temptació de fer-ho, de moment el millor és callar.
- Confiar en les pròpies percepcions.
- Atendre a allò que les persones properes puguin transmetre-li sobre la seva relació.
- Buscar la mediació d’una tercera persona quan és imprescindible resoldre un conflicte i el diàleg amb l’agressor no sigui possible. Si l’agressor s’hi nega, prendre el temps necessari per pensar en la millor resposta. No actuar impulsivament, l’agressor aprofitarà qualsevol error o debilitat per fer-ho servir en contra de la víctima.
- Canviar d’actitud. Actuar amb determinació sense por al conflicte. Permetre que la relació entri en crisi per possibilitar canvis.
- Buscar suport psicològic en alguna persona de confiança i neutral que simplement hi sigui present, escolti sense emetre judicis i sigui aliena a la influència de l’agressor.
Després de la separació:
- En cas que hi hagi assetjament telefònic, filtrar les trucades mitjançant un contestador.
- En cas de rebre cartes ofensives que busquin fer mal, és aconsellable que les obri una tercera persona per esmorteir l’impacte i evitar que es desestabilitzi la víctima.
- Evitar el contacte directe amb l’agressor.
- Buscar ajuda professional psiquiàtrica i/o psicològica.
- Intentar obtenir proves: testimonis directes per part d’altres persones sobre les agressions patides per la víctima i cartes que comprometin a l’agressor per si fos necessària la intervenció de la justícia.
Font:
“El maltrato en la vida cotidiana”, Marie-France, Hirigoyen, Ed. Paidós contextos, 2007.
“La violencia contra las mujeres”- Prevención y Detección, Consue Ruiz-Jarabo Quemada, Pilar Blanco Prieto (Directoras), Ed. Diaz de Santos 2007.