Xavier Sort Bou, Psicoterapeuta i Professor del Màster en Psicoteràpia Integradora Humanista
Aquest post ofereix una explicació de per què sovint, en el procés de psicoteràpia, se cita als pares i es fa una revisió de la seva personalitat i de la relació del pacient amb ells. La socialització dels nens implica una educació a través de normes i prohibicions; algunes vegades, aquestes són massa rígides o bé són interpretades de manera errònia per l'infant, donant algun tipus de malestar psicològic a aquesta persona.
Moltes vegades s'associa el treball psicoterapèutic amb una revisió de la relació amb els pares i la infància. Una de les raons per les quals sol ser així, és el que anomenem introjecció.
Parafrasejant a Ana Gimeno-Bayón, la introjecció com a mecanisme psicològic sa, és la base de la cultura. És la confiança en els ensenyaments que ens han estat transmesos.
Els pares o les figures d'autoritat en la infància són introjectats en nom de la socialització, de l'educació, de l'adaptació a l'entorn. Quan parlem de la introjecció com a mecanisme de defensa patològic, fem referència a la incorporació sense modificació de missatges (actituds, pensaments, maneres d'actuar) que la persona ha rebut de forma rígida, i que a la llarga són desadaptatius o patològics, ja que limiten o prohibeixen conductes sanes, o obliguen a realitzar conductes massa rígides. En aquestes circumstàncies, la introjecció es treballarà en psicoteràpia per poder rebaixar la tensió que existeix envers aquestes prohibicions o obligacions excessivament rígides i que limiten una conducta més adaptada al moment present que viu la persona.
Algunes vegades aquest treball pren forma com de "diàleg amb els pares del passat", aquells pares que fa 10 o 30 anys parlaven a la persona en aquest sentit. El símbol amb el qual treballem és el d'actualitzar els pares de la nostra psique, del nostre inconscient, per oferir el "permís" per ser tal com som, per poder flexibilitzar el nostre comportament, sempre que ens sigui beneficiós tant per nosaltres com per als demés i, al mateix temps, no sigui perjudicial per ningú.
Un exemple d'introjecció és el "Sigues perfecte/a". Si aquest tipus d'introjecció envaeix el món psicològic d'una persona, la seva conducta es veu afectada per aquesta "obligació", amb l'efecte de no permetre's fer coses amb una exigència menor, acceptar errors o resultats mitjans, de vegades sentir-se relaxat, etc. Així, i resumint molt, la psicoteràpia podria "portar els pares" i preguntar-los o debatre si fa falta que el seu fill o filla sigui tan perfecte/a per ser estimat/da i respectat/da.
Gràcies a aquestes explicacions podem entendre que el malestar psicològic no és degut a alguna tara persona o perquè sigui el nostre destí, sinó que, en part, s'explica pel tracte rebut durant la infància i que té la possibilitat de ser tractat i sanat.
Al final, una de les fites de la psicoteràpia és convertir-nos en uns pares més justos i respectuosos per nosaltres mateixos.